Per la vaga de lloguers – 1 d’abril

Amb tanta incertesa sembla difícil fer un pas cap avant. La nostra precarietat s’accentua cada dia i correm el perill de naturalitzar-la. Nosaltres tenim clar que, com més esperem de les institucions, pitjor parades eixirem. És per això que creiem que la millor decisió és plantar cara. O elles o nosaltres, no hi ha una altra.

Donem suport a la convocatòria de la FAGC i el Sindicat d’Inquilines de Gran Canària, cridant a l’impagament del lloguer des de l’1 d’abril fins a data indefinida.

Tant en el blog de la FAGC com en el del Sindicat d’Inquilines de Gran Canària hi ha materials per a la difusió i l’organització de la vaga. Així mateix en la web de la campanya “Huelga de Alquileres del 1 de abril”, pertanyent al Sindicat d’Inquilines de Madrid, hi ha ferramentes amb el mateix objectiu.

Per una realitat en la qual l’habitatge no siga mercaderia.

A la VAGA DE LLOGUERS!

huelga-alquiler-1-A

Castellano:

Ante tanta incertidumbre parece difícil dar un paso hacia adelante. Nuestra precariedad se acentúa día tras día y corremos el peligro de naturalizarla. Nosotras tenemos claro que, cuanto más esperemos de las instituciones, peor paradas saldremos. Es por esto que creemos que la mejor decisión es plantar cara. O ellas o nosotras, no hay otra.

Apoyamos la convocatoria de la FAGC y el Sindicato de Inquilinas de Gran Canaria, llamando al impago del alquiler desde el 1 de abril hasta fecha indefinida.

Tanto en el blog de la FAGC como en el del Sindicato de Inquilinas de Gran Canaria hay materiales para la difusión y la organización de la huelga. Así mismo en la web de la campaña Huelga de Alquileres 1 de abril, perteneciente al Sindicato de Inquilinas de Madrid, hay herramientas con el mismo objetivo.

Por una realidad en la que la vivienda no sea mercancía.
¡A LA HUELGA DE ALQUILERES!

Coronavirus, Col·lapse i Autogestió

A part de l’obvi, hi ha raons per a preocupar-se pel virus Covid-19 més enllà del col·lapse del sistema sanitari, en la qual govern, institucions i societat lluiten per “frenar la corba”, perquè les víctimes més greus de la pandèmia puguen ser més o menys ateses , al mateix temps que se li dóna cobertura a la resta de problemes sanitaris que no han deixat d’existir. Una corba que caldrà frenar molt més de l’esperat,  perquè la capacitat del nostre sistema de salut disminueix a mesura que emmalalteix també el personal i es redueixen les existències.

Encara que hi haja fórmules matemàtiques i diversos càlculs per a predir quant durarà la pandèmia, no queda clar del tot tenint també d’exemple a diversos escenaris avançats com Itàlia o com la Xina i Corea del Sud, perquè és un virus nou del qual no es coneixen les seues seqüeles i evolucions a mitjà i llarg termini. Tenint d’exemple a la Xina, que el 17 de novembre s’estableix com el primer cas possible de coronavirus, ha tingut un creixement exponencial d’infectats fins al 20 de febrer aproximadament, on ja ha aconseguit contindre-ho en 81.000. Això és una diferència de 81 dies per a contindre el contagi en aquest territori. Si ho extrapolem a Espanya, el primer cas registrat com a tal va ser el 31 de gener, hauríem d’estabilitzar els contagis per a mediats o finals d’abril; en cas de tindre i poder imitar circumstàncies similars.

Independentment d’allò, les restriccions de mobilitat i l’estat d’alarma durarien bastant més; a la Xina encara dura el confinament i el control en les zones més afectades i vulnerables, perquè ho estan rebaixant gradualment. Si comptem des del 23 de gener com a data en la qual es van començar a implementar els controls xinesos, hui dia porten quasi 3 mesos de moviments restringits i encara els queden uns quants. No serà estrany imaginar mínim 5 mesos d’estat d’alarma en l’estat espanyol, tenint en compte que ací el virus s’està propagant molt més ràpid.

En realitat, hui dia sota la seua pròpia lògica, no té sentit que el govern lleve les prohibicions, perquè no hi ha vacuna, no hi ha cura i no hi ha immunitat desenvolupada. Per tant si s’afluixara una mica el puny sobre la vida social i econòmica de la població, el virus tornarà a propagar-se amb la mateixa violència que al principi, fins que haja infectat a quasi tota la població o a gran part d’ella, tal com comencen a soltar alguns polítics. Ja hi ha multitud de laboratoris per tot el món que estan provant diferents vacunes, però fins llavors cap govern alçarà les prohibicions, llevat que aquest busque desfer-se de certes poblacions. Com per exemple de la pròpia població carcerària, que tenint una pèssima o nul·la cobertura mèdica, restringeixen tot tipus de contacte amb l’exterior amb el suposat objectiu de protegir-los de la pandèmia, mentre funcionarixs poden circular lliurement per les presons. O a gran part de la pròpia classe treballadora que encara està obligada a anar a feina. A qui estan protegint realment?

Hi ha alguns dirigents com els del Regne Unit*, Països Baixos i en menor mesura França i els EUA que han preferit no arriscar en excés a la producció econòmica en detriment de la salut de les persones. Bàsicament prefereixen que la població es contagie el més ràpid possible, que les persones més febles es muiren i seguir amb la marxa, per a en la mesura que siga possible evitar l’aturada econòmica que estan realitzant els seus territoris veïns, i d’aquesta manera poder aprofitar la situació i avançar-se a aquests. Però queda per veure la vertadera xifra de morts que pot deixar després de si la pandèmia gràcies a l’ofegament dels seus sistemes sanitaris, i en un món hiper-globalitzat com aquest difícilment pots créixer mentre el teu entorn queda estancat i decreix. És bastant probable que, com en multitud de casos, el caos actue per damunt de la mà del govern i la població acabe pagant més conseqüències de les que fins i tot als governants els agradaria.

En el blog de CrashOil s’explica les conseqüències de la pandèmia en el context del descens de la producció de petroli barat, i de com aquest nou episodi mundial portarà amb si un canvi irreparable en el benestar econòmic d’occident. En resum, la conclusió que porta l’article és la que res serà com abans.

Estem entrant més ràpidament en una nova fase en la qual els estats recobraran el seu paper més paternalista, subvencionant a gran part de la població perquè almenys no deixen de ser consumidors, mentre que el sector productiu cada vegada gaudeix menors marges de benefici i cerca desesperadament nous mercats. Tot per a continuar alimentant aqueix creixement econòmic, necessari al seu torn per a mantindre tota la burocràcia i infraestructura que es genera gràcies a aquest.

En relació amb la crisi sanitària i l’estat d’alarma, la crisi econòmica de 2020 serà el que es prolongue més, així ho declara el nostre benvolgut president. N’hi ha prou amb donar una ullada als moviments borsaris de les principals borses del món, en les quals es perceben les primeres conseqüències d’una pandèmia que només ha començat. Després d’una primera fase paternalista, ens estan preparant ja per a una bona dosi de retallades socials i econòmiques, en la qual l’estat s’encarregarà de donar-nos protecció, encara que no la vulguem.

També hi ha bones notícies darrere de tot això, algunes òbvies, unes altres temporals. La pol·lució a la Xina s’ha reduït a escales mai vistes gràcies a la paralització del trànsit aeri i de part de les seues indústries. Els cels blaus tornen a sobrevolar les grans ciutats xineses. El mateix està ocorrent a Itàlia, on la naturalesa recobra (temporalment) part del seu territori a Venècia per exemple, fins i tot Madrid i Barcelona també gaudiran per unes setmanes d’aires molt més nets, per als seus habitants (humans i no humans) i els dels seus voltants. El que no ha pogut realitzar el capitalisme verd i l’eco-burocràcia de rostre humà i classe mitjana, ho ha realitzat el caos, l’obstrucció i la histèria col·lectiva.

Tot això tindrà indubtablement efectes positius sobre la salut de les persones, i òbviament sobre la salut de la pròpia naturalesa. Mai serà suficient dir que la contaminació generada és, en la pràctica, directament proporcional al consum energètic, fins i tot amb renovables.

D’altra banda, encara que els estats, amb tota la seua sanitat i els seus exèrcits en marxa, estiguen experimentant amb la societat la gestió del desastre i del col·lapse a una escala gegant, la població, les ciutats, els barris i les persones a títol individual també estan experimentant noves maneres de relacionar-se; clar aquesta, dins dels marges que permeten les circumstàncies actuals. S’estan formant pertot arreu xarxes de suport i de solidaritat allà on la comunicació és possible. ONG’s, comunitats de veïns, xarxes socials, associacions de barri, sindicats, grups d’afinitat, partits i gent en solitari posen en marxa mecanismes per a ajudar de manera directa a aquelles persones que no poden valdre’s per si mateixes, més encara en les circumstàncies actuals.

I sí, també és cert, aquestes formes de cooperació es donen en un context molt més ampli i complex d’individualisme i de xovinisme, on la societat coopera també per a controlar-se a si mateixa, col·laborant amb els seus propis controladors a manera d’acusetes i denunciants de qualsevol mena de pràctica (dissident o no), que puga posar en perill, o en dubte l’estratègia del confinament total que s’aproxima al totalitarisme. Diferenciar entre allò realment útil per a la salut de la població i la psicosi col·lectiva, es torna un exercici a vegades surrealista, quan no totalment injust i opressiu. Gent desitjant multes per a altres persones, més autoritat i més centralisme. Una síndrome d’Estocolm disfressat d’eficiència i necessitat. Al final de tota aquesta història, el que comptarà serà el nombre de morts. Queda per veure si l’autoritarisme ens ajudarà més que la cooperació.

I malgrat tot allò, l’ajuda horitzontal, descentralitzada i mútuament acordada pot brollar en qualsevol de les situacions, i són dinàmiques i estructures que hem d’acaronar i cuidar amb obstinació, perfeccionar i corregir els evidents errors que es cometran, ser àgils i creatives a l’hora de solucionar problemes, com a manera de superar el centralisme i l’autoritarisme on ens arrossega la pitjor dels corrents.

Cal buscar protegir aquestes noves relacions socials que busquen constituir-se perquè, com passa en cada nova situació, l’estat i l’autoritat buscaran introduir-se i ampliar el seu poder polític, amb més verticalisme i més lleis. Tal és la guerra social que es lliura en cada detall de la nostra vida. Sobretot en aquestes situacions de crisis és quan tenim la tasca de, ja no sols vigilar l’acció de l’estat, sinó de guanyar-li terreny on és possible fer-lo.

És quasi segur que gran part d’aqueixes xarxes de suport desapareguen i que la contaminació estalviada torne a nivells previs, una vegada que s’haja reconstituït “certa situació de normalitat**”, però és més important que complisquen el seu paper com a solució social efectiva als problemes, de manera que molta gent puga entendre aquestes eines com a pròpies per als seus interessos. Tot això, perquè en la següents situacions d’ensulsiada, no siga tan desprevingut i puguem preparar-nos millor per a sobreviure i viure millor amb menys, per al nostre benestar i el de la naturalesa salvatge.

*Alguns països que han declarat funcionar amb aquesta estratègia han reculat en part i comencen a prendre mesures més fortes de contenció, una altra cosa és que les arriben a aplicar a temps i en profunditat.

** Això serà així mentre el capitalisme tinga recursos per a continuar creixent al ritme que necessita, cosa que cada vegada més serà més difícil pel descens progressiu d’energia barata disponible. Per tant, la cooperació i la solidaritat poden germinar ací on el capital flaqueja o s’absenta.

habla_con_tus_vecinos

CASTELLANO:

Coronavirus, Colapso y Autogestión

A parte de lo obvio, hay razones para preocuparse por el virus Covid-19 más allá del colapso del sistema sanitario, en la que gobierno, instituciones y sociedad luchan por “frenar la curva”, para que las víctimas más graves de la pandemia puedan ser más o menos atendidas , al mismo tiempo que se le da cobertura al resto de problemas sanitarios que no han dejado de existir. Una curva que habrá que frenar mucho más de lo esperado,  pues la capacidad de nuestro sistema de salud disminuye a medida que enferma también el personal y se reducen las existencias.

Aunque haya fórmulas matemáticas y diversos cálculos para predecir cuanto va a durar la pandemia, no queda claro del todo teniendo también de ejemplo a diversos escenarios adelantamos como Italia o como China y Corea del Sur, pues es un virus nuevo del que no se conocen sus secuelas y evoluciones a medio y largo plazo. Teniendo de ejemplo a China, que el 17 de noviembre se establece como el primer caso posible de coronavirus, ha tenido un crecimiento exponencial de infectados hasta el 20 de febrero aproximadamente, donde ya ha conseguido contenerlo en 81.000. Eso es una diferencia de 81 días para contener el contagio en dicho territorio. Si lo extrapolamos a España, el primer caso registrado como tal fue el 31 de enero, deberíamos estabilizar los contagios para mediados o finales de abril; en caso de tener y poder imitar circunstancias similares.

Independientemente de aquello, las restricciones de movilidad y el estado de alarma durarían bastante más; en China aún dura el confinamiento y el control en las zonas más afectadas y vulnerables, pues lo están rebajando gradualmente. Si contamos desde el 23 de enero como fecha en la que se empezaron a implementar los controles chinos, a día de hoy llevan casi 3 meses de movimientos restringidos y aún les quedan unos cuantos. No será raro imaginar mínimo 5 meses de estado de alarma en el estado español, teniendo en cuenta que aquí el virus se está propagando mucho más rápido.

En realidad, a día de hoy bajo su propia lógica, no tiene sentido que el gobierno quite las prohibiciones, pues no hay vacuna, no hay cura y no hay inmunidad desarrollada. Por tanto si se aflojara un poco el puño sobre la vida social y económica de la población, el virus volverá a propagarse con la misma violencia que al principio, hasta que haya infectado a casi toda la población o a gran parte de ella, tal y como empiezan a soltar algunos políticos. Ya hay multitud de laboratorios por todo el mundo que están probando distintas vacunas, pero hasta entonces ningún gobierno levantará las prohibiciones, a no ser que este busque deshacerse de ciertas poblaciones. Como por ejemplo de la propia población carcelaria, que teniendo una pésima o nula cobertura médica, restringen todo tipo de contacto con el exterior con el supuesto objetivo de protegerlos de la pandemia, mientras funcionarixs pueden circular libremente por las cárceles. O a gran parte de la propia clase trabajadora que aún esta obligada a ir al tajo ¿A quiénes están protegiendo realmente?

Hay algunos dirigentes como los del Reino Unido*, Países Bajos y en menor medida Francia y EEUU que han preferido no arriesgar en exceso a la producción económica en detrimento de la salud de las personas. Básicamente prefieren que la población se contagie lo más rápido posible, que las personas más débiles se mueran y seguir con la marcha, para en la medida de lo posible evitar el parón económico que están realizando sus territorios vecinos, por tanto de esta manera poder aprovechar la situación y adelantarse a estos. Pero queda por ver la verdadera cifra de muertos que puede dejar tras de si la pandemia gracias al ahogamiento de sus sistemas sanitarios, y en un mundo hiper-globalizado como este difícilmente puedes crecer mientras tu entorno queda estancado y decrece. Es bastante probable que, como en multitud de casos, el caos actúe por encima de la mano del gobierno y la población acabe pagando más consecuencias de las que incluso a los gobernantes les gustaría.

En el blog de CrashOil se explica las consecuencias de la pandemia en el contexto del descenso de la producción de petróleo barato, y de cómo este nuevo episodio mundial llevará consigo un cambio irreparable en el bienestar económico de occidente. En resumen, la conclusión que trae el artículo es la de que nada va a ser como antes.

Estamos entrando más rápidamente en una nueva fase en la que los estados recobrarán su papel más paternalista, subvencionando a gran parte de la población para que al menos no dejen de ser consumidores, mientras que el sector productivo cada vez maneja menores márgenes de beneficio y busca desesperadamente nuevos mercados. Todo para seguir alimentando ese crecimiento económico, necesario a su vez para mantener toda la burocracia e infraestructura que se genera gracias a este.

En relación con la crisis sanitaria y el estado de alarma, la crisis económica de 2020 será lo que se prolongue más, así lo declara nuestro querido presidente. Basta con echar un vistazo a los movimientos bursátiles de las principales bolsas del mundo, en las que se perciben las primeras consecuencias de una pandemia que solo ha empezado. Después de una primera fase paternalista, nos están preparando ya para una buena dosis de recortes sociales y económicos, en la que el estado se encargará de darnos protección, aunque no la queramos.

También hay buenas noticias detrás de todo esto, algunas obvias, otras temporales. La polución en China se ha reducido a escalas nunca vistas gracias a la paralización del tráfico aéreo y de parte de sus industrias. Los cielos azules vuelven a sobrevolar las grandes ciudades chinas. Lo mismo está ocurriendo en Italia, donde la naturaleza recobra (temporalmente) parte de su territorio en Venecia por ejemplo, incluso Madrid y Barcelona también disfrutarán por unas semanas de aires mucho más limpios, para sus habitantes (humanos y no humanos) y los de sus alrededores. Lo que no ha podido realizar el capitalismo verde y la eco-burocracia de rostro humano y clase media, lo ha realizado el caos, el embotamiento y la histeria colectiva.

Todo esto va a tener indudablemente efectos positivos sobre la salud de las personas, y obviamente sobre la salud de la propia naturaleza. Nunca será suficiente decir que la contaminación generada es, en la práctica, directamente proporcional al consumo energético, incluso con renovables.

Por otro lado, aunque los estados, con toda su sanidad y sus ejércitos en marcha, estén experimentando con la sociedad la gestión del desastre y del colapso a una escala gigante, la población, las ciudades, los barrios y las personas a título individual también están experimentando nuevas formas de relacionarse; claro esta, dentro de los márgenes que permiten las circunstancias actuales. Se están formando por todas partes redes de apoyo y de solidaridad allá donde la comunicación es posible. ONG’s, comunidades de vecinxs, redes sociales, asociaciones de barrio, sindicatos, grupos de afinidad, partidos y gente en solitario ponen en marcha mecanismos para ayudar de forma directa a aquellas personas que no pueden valerse por si mismas, más aún en las circunstancias actuales.

Y sí, también es cierto, estas formas de cooperación se dan en un contexto mucho más amplio y complejo de individualismo y de chovinismo, donde la sociedad coopera también para controlarse a si misma, colaborando con sus propios controladores a modo de chivatos y denunciantes de cualquier tipo de práctica (disidente o no), que pueda poner en peligro, o en entredicho la estrategia del confinamiento total que se aproxima a lo totalitario. Diferenciar entre aquello realmente útil para la salud de la población y la psicosis colectiva, se torna un ejercicio a veces surrealista, cuando no totalmente injusto y opresivo. Gente deseando multas para otras personas, más autoridad y más centralismo. Un síndrome de Estocolmo disfrazado de eficiencia y necesidad. Al final de toda esta historia, lo que contará será el número de muertos, queda por ver si el autoritarismo nos va a ayudar a ello más que la cooperación.

Y a pesar de todo aquello, la ayuda horizontal, descentralizada y mutuamente acordada puede brotar en cualquiera de las situaciones, y son dinámicas y estructuras que debemos mimar y cuidar con empeño, perfeccionar y corregir los evidentes errores que se cometerán, ser ágiles y creativxs a la hora de solventar problemas, como forma de superar el centralismo y el autoritarismo a donde nos arrastra la peor de las corrientes.

Hay que buscar proteger estas nuevas relaciones sociales que buscan constituirse pues, como pasa en cada nueva situación, el estado y la autoridad buscarán introducirse y ampliar su poder político, con más verticalismo y más leyes. Tal es la guerra social que se libra en cada detalle de nuestra vida. Sobre todo en estas situaciones de crisis es cuando tenemos la tarea de, ya no solo vigilar la acción del estado, sino de ganarle terreno donde es posible hacerlo.

Es casi seguro que gran parte de esas redes de apoyo desaparezcan y que la contaminación ahorrada vuelva a niveles previos, una vez que se haya reconstituido “cierta situación de normalidad**”, pero es más importante que cumplan su papel como solución social efectiva a los derrumbes, de forma que mucha gente pueda entender estas herramientas como propias para sus intereses. Todo ello, para que en la siguientes situaciones de derrumbe, no pille tan desprevenido y podamos prepararnos mejor para sobrevivir y vivir mejor con menos, para nuestro bienestar y el de la naturaleza salvaje.

*Algunos países que han declarado funcionar con esta estrategia han reculado en parte y empiezan a tomar medidas más fuertes de contención, otra cosa es que las lleguen a aplicar a tiempo y en profundidad.

** Esto será así mientras el capitalismo tenga recursos para seguir creciendo al ritmo que necesita, cosa que cada vez más será más difícil por el descenso progresivo de energía barata disponible. Por tanto, la cooperación y la solidaridad pueden germinar ahí donde el capital flaquea o se ausenta.

DEFENSA L’HORTA, DESTRUEIX LA CIUTAT

L’aplicació del PAI de Benimaclet (Pla d’Actuació Integrat) per part de Metrovacesa, òbviament no podria actuar pel seu compte si no ho fera amb una llei que protegeix els seus interessos i amb un ajuntament que no sols no posa impediments a aquest Pla de Destrucció Social i de la Terra, sinó que està desitjant complir eixa llei per a rebre els beneficis econòmics nascuts d’eixa gentrificació planificada, d’eixos més de 1300 nous habitatges visualitzades amb els seus espais verds de decoració, destinades a substituir les molestes okupes, els improductius solars i els vells horts de la perifèria.

Comprenguem que aquest tipus de situacions no son solament el resultat d’un tipus de política institucional determinada, sinó que responen a interessos mercantils superiors, així com el mateix ajuntament de Compromís, escudat en les seues consultes de participació ciutadana per a la classe mitja digitalitzada com “Benimaclet és futur”, els va plantejar a la gent sobre el com volien que s’executara el pla, però mai si desitjaven que es fera o no.

Comprenguem que el mateix fet que la propietat privada del sòl (Metrovacesa és propietari del 40% del sòl destinat al PAI de Beni), fica les portes obertes perquè aquelles empreses amb suficient capital pogueren comprar, vendre, abandonar o sobreexplotar, essencialment usar com vulguen els terrenys que es puguen permetre, per a buscar el màxim profit econòmic que els puga reportar, doncs el benefici econòmic, el fet que el terreny siga mercaderia, és el nucli principal del problema.

I l’alternativa que aquests terrenys passen per una regulació o a ser propietat estatal, no significa una vertadera solució, perquè mentre la gestió d’allò polític seguisca estant en mans de dictadors votats cada 4 anys, aquesta protecció estatal sols servirà per a augmentar la dependència cap a eixes burocràcies paternalistes, grans o menudes, que són capaces de fer qualsevol mena de coses pel seu poble, però sense consultar-li res important. Les nostres ciutats i barris són dissenyats i expandits per eixe capital i eixe estat, que continuen sent 2 cares d’una mateixa moneda.

Ja no és sols que el PAI de Benimaclet siga un PAI que no respon en absolut a les necessitats de les seues veïnes i veïns, del xicotet comerç o de l’horta tradicional valenciana, sinó que el preu d’aquesta expansió es pagarà amb cada pedra ficada, tant en l’àmbit social, com en l’àmbit polític i ecològic. Més del 55% de la població mundial viu en entorns urbans hui en dia, i s’espera que per al 2050, s’augmente a més d’un 68%. Per quant hem de passar per adonar-nos del cost ecològic que suposa ampliar les ciutats? No podem entendre que els recursos disponibles són bàsicament els mateixos, mentre cada dia que passa augmentem el consum d’aquests? No entenem que els recursos minerals i fòssils són irremplaçables per a sostenir el nostre model de vida actual, i que és impossible regenerar-los amb rapidesa?

Ens agrade admetre-ho o no, vivim en una situació d’excepcionalitat històrica, en la que ens posicionem en el cap d’una ona que, lentament o ràpida, es trencarà contra les roques de la realitat ecològica. Ens agrade admetre-ho o no, vivim en una situació de luxe material, amb un cost que no és res fàcil de calcular, però amb seguretat que eixe preu serà pagat per les capes populars, la resta d’animals i els ecosistemes.

Açò que descrivim ací, no és res nou ni ignorat, tot el contrari, les elits econòmiques i burocràtiques manegen en les seues estratègies distints escenaris de col·lapse. Aprofiten tota mena de situacions per a estendre les seues influències o almenys per a no perdre- les.

Cal dir-ho clar: el creixement de les ciutats, d’allò urbà i del creixement econòmic en conjunt, hui en dia suposa anar en contra de la sostenibilitat del nostre planeta i de la llibertat de les persones. Per això, cada hotel, cada centre comercial, cada comissaria, cada fàbrica de ciment, cada presó, cada escorxador d’animals, cada parc financer, cada immobiliària i cada supermercat construït, suposa un cost mediambiental i social inevitable, cada volta més difícil de controlar.

Ja no és qüestió tan sols de decréixer, parlem clarament de destruir, tant de forma metafòrica com literal. Destruir les fonts que mercantilitzen tot allò possible i que també centralitzen tot el poder. La convivència amb les opressions, en el millor dels casos és temporal, mentre que la confrontació és inevitable.

Si volem un entorn habitable fet per i per a les persones, un entorn habitable que reequilibre les desigualtats econòmiques, de gènere i de raça, un entorn habitable que no siga mercaderia i que no s’alimente a força de destruir a la resta d’espècies i entorns naturals, serà molt més fàcil si les ciutats són més menudes, si redueixen la seua especialització, si milloren el seu autoproveïment i comparteixen els seus recursos per mitjà de l’autogestió i l’anticapitalisme.

Excavator-Fire-at-the-Town-Landfill-REDUCED copy

Per la reducció del sol urbà.

Per la col·lectivització dels recursos i del territori.

Pel respecte a la naturalesa lliure.

Cap a la transformació social.

Joventuts Llibertàries de València.

Castellano:
DEFIENDE LA HUERTA, DESTRUYE LA CIUDAD
La aplicación del PAI de Benimaclet (Plan de Actuación Integrada) por parte de Metrovacesa, obviamente no podría actuar por su cuenta si no actuara con una ley que protege sus intereses y un ayuntamiento que no solo no pone impedimientos a este Plan de Destrucción Social y de la Tierra, sino que está deseoso de cumplir esa ley para recoger los beneficios económicos nacidos de esa gentrificación planificada, de esas más de 1300 nuevas viviendas visualizadas con sus zonas verdes de decoración, destinadas a sustituir las molestas okupas, los improductivos solares y las viejas huertas de la periferia.
Comprendamos que este tipo de situaciones no son solo el resultado de un tipo de política institucional determinada, sino que responden a intereses mercantiles superiores, pues el propio ayuntamiento de Compromís, escudado en sus consultas de participación ciudadana para la clase media digitalizada como “Benimaclet és futur”, le planteó a la gente sobre el cómo quieren que se ejecute el plan, pero nunca si se desea que se realice o no.
Comprendamos que el propio hecho de que la propiedad privada del suelo (Metrovacesa es propietario del 40% del suelo destinado al PAI de Beni), pone puertas abiertas para que aquellas empresas con capital suficiente puedan comprar, vender, abandonar o sobreexplotar; en esencia usar a su antojo los terrenos que se permitan, para buscarles el máximo provecho económico que les puedan reportar, pues el beneficio económico, el hecho de que el terreno sea mercancía, es el núcleo principal del problema.
Y la alternativa de que dichos terrenos pasen por una regulación o a ser propiedad estatal, no significa una verdadera solución, pues mientras la gestión de lo político siga estando en manos de dictadores votados cada 4 años, aquella protección estatal solo servirá para apretar la dependencia hacia esas burocracias paternalistas, grandes o pequeñas, que son capaces de hacer todotipo de cosaspor su pueblo, pero sin consultarles nada importante. Nuestras ciudades y nuestros barrios, son diseñados y expandidos por ese capital y ese estado, que continuan siendo 2 caras de una misma moneda.
Ya no solo es que el PAI de Benimaclet sea un PAI que no responde en absoluto a las necesidades de sus vecinas y vecinos, del pequeño comercio o de la huerta tradicional valenciana, sino que el precio de dicha expansión urbama se pagará con cada ladrillo puesto, tanto a nivel social, como a nivel político y ecológico. Más del 55% de la población mundial vive en entornos urbanos a día de hoy, y se espera que para el 2050 se aumente a más de un 68%. ¿Por cuánto tenemos que pasar para darnos cuenta del coste ecológico que supone ampliar las ciudades? ¿No podemos entender que los recursos disponibles son básicamente los mismos, mientras cada día que pasa aumentamos el consumo de los mismos? ¿No entendemos que los recursos minerales y fósiles, son irremplazables para sostener nuestro modelo de vida actual, y que no son posibles de regenerar con rapidez? 
Nos guste admitirlo o no, vivimos en una situación de excepcionalidad histórica, en la que nos posicionamos en la cresta de una ola que, lenta o rápidamente, romperá contra las rocas de la realidad ecológica. Nos guste admitirlo o no, vivimos en una situación de lujo material, cuyo coste no es fácil de calcular, pero con seguridad el precio será pagado por las capas populares, el resto de especies animales y los ecosistemas.
Esto que describimos aquí, no es algo ni nuevo ni ignorado, todo lo contrario, las élites económicas y burocráticas manejan en sus estrategias distintos escenarios de colapso. Aprovechan todo tipo de situaciones para extender sus influencias o por lo menos para no perderlas. 
Hay que decirlo claro: el crecimiento de las ciudades, de lo urbano y del crecimiento económico en su conjunto, a día de hoy supone ir en contra de la sostenibilidad de nuestro planeta y de la libertad de las personas. Por ello, cada hotel, cada centro comercial, cada comisaría, cada cementera, cada prisión, cada matadero, cada parque financiero, cada inmobiliaria y cada supermercado construido, supone un costmedio ambiental y social inevitable, cada vez más difícil de controlar.
Ya no es cuestión solo de decrecer, hablamos claramente de destruir, tanto de forma metafórica como literal. Destruirlas fuentes que mercantilizan todo lo posible y que también centralizan todo el poder. La convivencia con la opresión, en el mejor de los casos es temporal, mientras que la confrontación es inevitable. 
Si queremos un entorno habitable hecho por y para las personas, un entorno habitable que reequilibre las desigualdades económicas, de género y de raza, un entorno habitable que no sea mercancía y que no se alimente a base de destruir al resto de especies y entornos naturales, será mucho más fácil si las ciudades son más pequeñas, si reducen su especialización, si mejoran su autoabastecimiento y comparten sus recursos por medio de la autogestión y el anticapitalismo.
Por la reducción del suelo urbano.
Por la colectivización de los recursos y del territorio.
Por el respeto a la naturaleza libre.
Hacia la transformación social.
Juventudes Libertarias de València 

Taller teoricopràctic sobre biocombustibles

Cartel_biodiesel

Taller teoricopràctic sobre biocombustibles el proper 25 de gener dissabte! S’explicarà com fer biodièsel i gasolina a partir de residus comuns urbans.

Després es farà un xicotet debat sobre l’ús del mateix dins de la societat en general i dins dels espais anticapitalistes. També es posarà distri d’aquesta temàtica i picaeta vegana.

Tot alló en CSOA L’Horta (Al final del Carrer de Diógenes Lopez Mecho, en Benimaclet).

AUTOGESTIÓ I ANTICONSUMISME CONTRA EL CAPITALISME DESTRUCTOR

Screen Shot 2019-12-31 at 13.16.49

En aquestes dates tan assenyalades per la publicitat i les institucions, ja convertides en rutina des de fa bastants dècades en una bacanal de balafiament i explotació de recursos naturals, animals i éssers humans, que sota una falsa sensació de solidaritat amb els desfavorits i amb els iguals, continuen alimentant un sistema productiu que dóna els seus últims alens abans de col·lapsar. 

Es continua ignorant que és impossible un creixement il·limitat dins d’un planeta amb recursos limitats.

Es continua ignorant que els costos d’aqueixa contradicció la pagaran les classes populars, la resta d’animals i els ecosistemes.

Es continua ignorant que el reformisme verd que busca pal·liar aquest problema, també vol   mantindre una societat en la qual el capitalisme, l’estat, el patriarcat i l’especisme es mantinguen iguals o isquen reforçats.

Es continua ignorant que si volem frenar almenys una mica aquest camí cap al no-retorn, no sols hem de deixar de comprar, sinó que hem de col·lectivitzar i compartir allò del que disposem, tant si és fem com si són béns de segona mà. Així procurem espais de comunitat dins de dinàmiques anticapitalistes. Espais en els quals també podem créixer de manera autònoma respecte a la vigilància total de l’estat.

I al mateix temps, animem a boicotejar la mercaderia més nociva i innecessària, animem a robar en centres comercials i animem a no usar els diners allà on siga possible. Animem a ser combativxs i a comprendre que l’origen del consumisme: el capitalisme, només podrà ser destruït si combatem el creixement econòmic i protegim la cooperació entre iguals dins del respecte a la resta d’animals i a la naturalesa.

NO podem viure com ho féiem abans. NO hi ha volta arrere i NO hi ha dreceres per a combatre el problema i ÉS NECESSARI assenyalar culpables i ACTUAR. Aquesta és la premissa principal que abans hem d’assumir. A la nostra mà queda que aquest canvi irreversible en la manera de viure siga el més lliure d’opressions possibles.

Juventudes Libertarias de València

Screen Shot 2019-12-31 at 13.17.41

Jornada KostraLúdica 17-N

El próximo 17 de noviembre Juventudes Libertarias de València organizamos unas jornadas kostraludícas en La Dahlia que no te dejarán indiferente. Juegos, comidita vegana y peli… ¿Qué más puedes pedir? 💯💯💯
No te lo pierdas, deja el Netflix y ¡¡pásate al ocio alternativo!!

El pròxim 17 de novembre Juventuts Llibertàries de València organitzem unes jornades kostralúdiques en La Dahlia que no et deixaran indiferent. Jocs, soparet vegà i peli… Què més pots demanar? 💯💯💯
No t’ho perdis, deixa el Netflix i passat al oci alternatiu!!

cartel_17-n_comprimido

Programa:

10:00 – Actividades pa’ pasárnoslo guay (Estampa tu camiseta, juegos de grupo, Jenga XXL, ETC)

14:00 – Comida vegana (pequeño menú) con Konversatorio Kostrapunki

17:00 – Proyección de la película “FOXFIRE: Confesiones de una banda de chicas”

En la Iniciativa Dahlia (Cami Vall de Xirivella, 23, València)

 

Programa:

10.00 – Activitats pa’ passar-nos-ho guay (Estampa la teua samarreta, jocs de grup, jenga XXL, ETC)

14.00 – Menjar vegà (xicotet menú) amb Konversatori Kostrapunki

17.00 – Projecció de la pel·lícula “FOXFIRE: Confessions d’una banda de xiques”

En la Iniciativa Dahlia (Camí Vall de Xirivella, 23, València)

¡Hemos actualizado el blog!

cropped-portada_nueva_prueba_01.jpgCastellano:

Después de un par de años sin mucho uso, horas toqueteando botones y varias chapuzas, relanzamos la actividad del WordPress de Juventudes Libertarias de València, que continua siendo una carta de presentación del colectivo y de la apuesta política.

Cosas que se han cambiado:

Se han simplificado y eliminado menús y sub-menús: Para que la navegación sea mucho más intuitiva y cómoda.

Se ha ordenado y completado la BIBLIOTECA: Además de obras clásicas del anarquismo también iremos añadiendo otro contenido como fanzines sobre temáticas más actuales. Si veis que podemos añadir más obras y/o de otras autoras, tan solo comentadlo! (Recordamos que también existe un menú para AUDIOVISUALES).

Se han ordenado todas las entradas en un mismo menú: Para que se puedan encontrar todas en un mismo sitio.

Y otros pequeños cambios como: Añadir una página de “Quiénes Somos”, cambiar las cabeceras de todos los menús, establecer un calendario de publicaciones, re-direccionar toda la comunicación con nosotrxs al menú de “Contacto”, añadir más páginas web de interés, etc.

Limpiado un poco el polvo de la web esperamos que pueda ser una herramienta útil para quien quiera enterarse de nuestra actividad, así como acceder fácilmente a la difusión anarquista más elemental, recordando siempre que para cualquier tipo de comunicación con JJLL de València es mejor por:

>>>>  juventudeslibertariasvlc@riseup.net   <<<<

Obviamente, de nada sirve una buena web si no se tiene un buen contenido que difundir. Y de nada sirve difundir un buen contenido si no se pone en práctica. Así que, lo primero de todo, nos vemos en las calles. 

/////

Valencià:

HEM ACTUALITZAT EL BLOG!

Després d’un parell d’anys sense molt d’ús, hores tocant botons i diversos nyaps, rellancem l’activitat del WordPress de Joventuts Llibertàries de València, que contínua sent una carta de presentació del col·lectiu i de l’aposta política.

Coses que s’han canviat:

S’han simplificat i eliminat menús i sub-menús: Perquè la navegació siga molt més intuïtiva i còmoda.

S’ha ordenat i completat la BIBLIOTECA: A més d’obres clàssiques de l’anarquisme també anirem ficant altre tipus de contingut com fanzins sobre temàtiques més actuals. Si veieu que podem afegir més obres i/o d’altres autores, tan sols comenteu-ho! (Recordem que també existeix un menú per a AUDIOVISUALES).

S’han ordenat totes les entrades en un mateix menú: Perquè es puguen trobar totes en un mateix lloc.

I altres xicotets canvis com: Afegir una pàgina de “Qui Som”, canviar les capçaleres de tots els menús, establir un calendari de publicacions, re-adreçar tota la comunicació amb nosaltres al menú de “Contacto”, afegir més pàgines web d’interés, etc.

Netejat un poc cosa la pols de la web esperem que puga ser una eina útil per a qui vulga assabentar-se de la nostra activitat, així com accedir fàcilment a la difusió anarquista més elemental, recordant sempre que per a qualsevol mena de comunicació amb JJLL de València és millor per:

>>>> juventudeslibertariasvlc@riseup.net <<<<

Òbviament, de res serveix una bona web si no es té un bon contingut que difondre. I de res serveix difondre un bon contingut si no es posa en pràctica. Així que, el primer de tot, ens veiem als carrers.