ANÀLISI CONCEPTUAL DEL MOVIMENT ESTUDIANTIL VALENCIÀ

Aquest text tracta d’indagar en les diferents amplituds socials, ideològiques i personals de la societat valenciana actual i de visibilitzar a nivell personal els per què de moltes preguntes realitzades al llarg d’uns quants mesos als espais comunitaris de la ciutat de València.

Començaré fent un esborrany d’aquelles coses que m’han paregut més significants i que jo conega, al llarg del curs passat (quan encara estudiava segon de batxillerat) fins ara.

L’any 2014, des de Febrer, més o menys, a l’espai de ca l’estudiantat, podia observar com distintes persones actives políticament, ens anàvem sentant per a parlar sobre la necessitat de sortir al carrer, animar a les nostres companyes a sumar-se i què agafaren una consciència social sobre el per què era necessari sortir. Bé doncs, les distintes reunions i assemblees, vaig tenir la sensació de què s’anaven enquistant, no avançàvem i sempre tractàvem els mateixos temes. Aquest estancament, va produir que moltes de les persones que creien necessari reunir-se, abandonaren a nivell personal i col·lectiu les assemblees, desunflant així la proposta d’unió tant universitària com a nivell de secundària.

Es produia llavors una tendència cap al institucionalisme. La incapacitat de les assemblees de fer arribar un discurs atractiu i fort a la joventut estudiantil, va produir aquesta tendència. Aleshores, vam vore com per diferents postures davant la manera amb què havia d’organitzar-se el moviment estudiantil i amb l’acció què s’havia de dur a terme o no per part d’aquest, els sindicats van decidir abandonar completament la lluita amb la gent que conformava les distintes assemblees obertes. No sense cap motiu van fer això, és de lògica que si un ésser té uns objectius polítics clars i no valora possible accedir a ells per una via més oberta, llavors tire mà del què considere més efectiu. Així doncs, tristment vaig vore com els mateixos dies de convocatòria de manifestacions i vagues, va haver-hi un boicot amb el què sindicats i assemblees no van confluir i no vam sortir al carrer tot l’alumnat junt. Uns de matí, altres de vesprada…

El malestar fou evident a la llarga dels mesos següents, ja que aquestes accions per organitzar-se i fer sortir a la gent al carrer, que venien organitzant-se des de Febrer, van acabar al Maig d’aquesta manera… Per a qui de veritat vullga lluitar contra el capitalisme i l’opressió que estem sofrint la població, açó era un exemple de derrota i d’inoperància política per part de les dues parts.

Seguint amb aquesta línia, hem començat el curs 2014-2015, i estaven pròximes les el·lecions sindicals de la universitat. Seguiem amb el mal rotllo, unes vagues què van ser distintament organitzades per sindicats i assemblees, amb les quals estàvem pendents tant un sector com l’altre, de vore com anaven a actuar aquells que no estaven amb nosaltres. L’assumpte finalitzà per una part aquelles persones que no volien empendre l’acció directa per una part i les que sí per altra.

Finalitzades les el·leccions i aquestes movilitzacions de poc ressó, pareix que algunes ens vam percatar de què sense unió per part de tots els sectors d’esquerres anticapitalistes estudiantils, no podiem treballar vertaderament. Tots voliem omplir quantitativament els nostres espais i col·lectius de lluita, perquè som conscients de què la massa quant més gran és, millor pressió exerceix sobre el tirà opressor.

Llavors, la sol·lució, la tenim totes a les nostres mans. No fer-hi res per a canviar la situació actual ens faria partíceps del règim què ens estàn impossant des de l’Estat, i seria una traició als mil·lers d’estudiants del llevant mediterrani.

Així doncs parlarem de les distintes estratègies de lluita què podem dur a terme per a poder dur una lluita estudiantil com cal, i deixar de costat les diferències que pugam tenir a l’hora d’organitzar-nos, perquè el front en comú ens uneix, i per què no som la mateixa organització totes per a poder criticar les formes d’actuar i de procedir dels què no mil·liten amb nosaltres, per aquestos motius ens hem d’oblidar de “què i com ho farà l’altre” i centrar-nos en “què anem a fer nosaltres, com i per què”.

En primer lloc, he de dir què la indignació amb la què esporàdicament es va donar la “Primavera Valenciana”, s’ha de canalitazar amb alguna proposta d’actuació. Fer-se representant d’un sector de la població i no atendre a les seues exigències més personals és fer demagògia. L’esperit d’aquestos succesos, encara perdura en moltíssima gent. Llavors podríem preguntar-nos, per què no hi surt la gent al carrer ni es mobilitzen les persones? Per a mi, les respostes són senzilles:

  1. El context ha canviat.
  2. No hi ha propostes sòlides d’actuació.
  3. L’espontaneísme queda reduit a la voluntat dels col·lectius, sindicats i assemblees que organitzen vagues i concentracions.
  4. La reducció de l’agressió física i violenta més directa i vissible per part de la Policía.

El context ha canviat, ja no hi som al 2012, i moltes coses han passat des d’aquell any. La crisi s’ha consolidat, és una realitat social el què les coses van mal, en uns llocs més que d’altres. En aquell moment, no podíem clarificar què el concepte de “crisi” estigués interioritzat a dintre de la població. Hi ha més consciència política? Jo de sobra en diria que sí. La gent sap evidenciar que açò veritablement no és una crisi, són els efectes del capitalisme. Aquest pensament es veu a l’estudiantat? És clar! Però no tots ho tenen en compte. Si és evident que els efectes que produeix el capitalisme s’han interioritzat en el poble valencià, també la passivitat social està fent-se de notar. Moltes de les estudiants universitàries d’aquest curs 2014-2015, s’han deixat la carrera per mancança de recursos, altres per les amenaces efectuades per la Universitat: per a qui no ho conega, l’alumnat què no sabia si anava a disposar-hi de diners per a pagar la carrera i no tenien la beca, han rebut correus d’amenaces  amb què els anàven a tirar fóra per part de la Universitat. Així és la situació d’assetjament per part dels òrgans administratius estatals, una persecució a les persones què no tenen poder adquisitiu. Mentrestant les accions individuals estàn quedant reduïdes, ningú pren la iniciativa de fer actes realment visibles què sapiguen connectar la problemàtica social ocasionada per fets com aquestos amb la resta de l’alumnat. No sabem empatitzar, i les nostres companyes d’estudis tampoc hi posen gairebé gens d’interés.

Donades aquestes aportacions, podem entendre què un dels factors principals per les quals hi ha aquesta problemàtica de connexió entre les diferents postures davant l’opressor, és què l’estudiantat no vol burocratitzar-se ni institucionalitzar-se. És avorrit anar a les assemblees per a parlar de conflictes innecessaris amb altres estudiants o gestionar coses que veritablement no ens creiem com a nostres, no és atractiu mil·litar amb cap col·lectiu o sindicat si només ens limitem a engrossar les nostres fil·les o a conseguir vots. D’aquesta manera, el moviment estudiantil actualment ha quedat dinamitat, ningú vol mirar la lluita perque saben ben bé aquelles persones desinteresades políticament, què no val per a res no actuar i vore que si s’actua, no són accions concretes, què simplement són de vegades desagradables caminates per València que solen finalitzar amb alguna detinguda o amb alguna porrada al cap, o una indesitjada multa. Lluitar sense un fi comú ens està dividint més del què ens pensàvem fa uns mesos.

La gent vol actuar, està cansada ja de tants discursos, pamflets i propostes que es queden en la incoherència social. Aquesta pràctica, que duen a terme sobretot els sindicats estudiantils, tant burocràtica, dóna la sensació de què per a fer-hi qualsevol cosa has d’estar dins d’aquelles exigències socials marcades per ells. No pots rebel·larte si no estàs dins d’un cànon. Si actues d’una manera distinta a una vaga o manifestació, pots trobar-te amb l’etiqueta de ser un radical, o pel contrari pot ser què les assemblees no tingueren previst l’ocorregut i llavors siguen incapaces d’adaptar-se als distints fets de la protesta. El nom què li posaria jo a aquest fet personalment és la inoperància política. La falta d’estratègia col·lectiva ben organitzada, la poca comunicació entre les distintes postures polítiques i els personalismes ideològics facil·liten açò.

Un plà d’actuació es veu bé quan la necessitat de rebel·lar-se és evident. Llavors si no hi han coses planejades, actes concrets i visibles, qualsevol acció individual o d’un xicotet grup queda extremadament remarcada, ja què són les úniques persones en haver fet qualsevol acte, per tant no se’ls assimila com dins de la massa, amb això són fàcilment identificables, i les assemblees es veuen incapacitades a donar cobertura a aquestos fets i persones i els sindicats es desentenen. Amb actes concrets no parle d’accions violentes o de tirar còctels molotov ni molt menys, quan parle d’actes concrets vull dir un boicot a les cafeteries de les universitats, a l’acció de fer un “scratch” al rectorat o al deganat de la facultat. Són moltíssimes les accions què es poden donar, i evidenciar la protesta, però si aquestes accions no són enteses dins del sector anticapitalista, antifeixista i esquerrà del moviment estudiantil només produeixen què malestar i desunió. Front a aquestes actituds, la manera correcta de procedir és la d’unió, la del pactisme a l’hora d’organitzar-se i la connexió de les diferents postures. No es pot sortir al carrer sense saber què hem de fer cadascú, com ho hem de fer, què fem si arrivem a una situació inesperada, i cap on anem. Tot açò s’ha de parlar, totes les persones implicades en política deuríen de tenir-ho clar, fer-ho arribar a la gent en les manifestacions i demés accions reivindicatives socials.

Canviant una mica de tema, i donant un enfoc totalment distint. L’actuació policial a les distintes concentracions, manifestacions i actes estudiantils, s’ha vist notablement reduïda. Coincidència? Evidentment no. Una de les principals causes de les movilitzacions de la Primavera Valenciana va ser els abusos policials als estudiants més menuts. Era indignant què es colpejaren a persones tant desprotegides sense cap mirament. El punt màxim de l’actuació policial foren les declaracions del cap superior de la Policia de València, Antonio Moreno, de “los estudiantes son el enemigo”. Aquestes postures tant extremistes adoptaves per part de les institucions de l’Estat, foren l’argument què moltes persones van necessitar per a sortir al carrer i donar-hi una resposta en contra. Bé doncs, pareix què es varen donar compte dels seus errors, i progressivament, es pot anar observant com després del 2012, el control policial durant les manifestacions estudiantils ha continuat mantenint-se però les actuacions policíaques han passat a un plà distint, però no han desaparegut.

Hem deixat de vore detingudes durant les manifestacions, hem deixat de vore abusives càrregues policials amb les què s’atemptava físicament contra la multitud. El paper de la policía es limita a demanar DNI’s a les persones abans de cada acte, per a posteriorment si ocorre qualsevol desperfecte enviar-hi una multa a les persones què figuren en les seues llistes en aquell dia. També han adoptat una altra postura davant les detencions. Fa un any i mig no tenien cap problema en detenir a persones durant les manifestacions, ara s’esperen a què es vaja disolguent la manifestació per a seguir als estudiants fins un punt on sense armar cap altercat poden colpejar, intimidar i detindre. Ningú els veu, ningú els fa fotos o els graba en vídeo, per tant és com si no existira el fet evident de què han detés a estudiants. Així doncs, canviant la seua estratègia repressora, invisibilitzen la protesta i fan que el foc de la reivindicació s’apague poc a poc.

Si he de concluir el text, què siga parlant de la massiva emigració d’estudiants i llicenciats universitaris, de cicles, i de formació professional entre d’altres, per culpa de la política econòmica de la què en som víctima totes les persones de l’Estat espanyol, i també d’Europa. Pareix què no val de res haver-se passat tota la infantessa, l’adolescència i part de la joventut, estudiant i treballant per a un sistema, què ens fa esclaus des de fa molts anys, ens agenolla a les seues exigències econòmiques, i ens deshumanitza tractant-nos com a unitats de producció, transformant-nos en mà d’obra barata. Segueixen utilitzant els nostres coneixements per a legitimitar les seues formes de govern esclavistes, una política que duen fent al nostre Estat des dels anys 1900, on només puntualment la voluntat de la classe treballadora és escoltada, per a no produir altercats majors. Així ens compren, amb subvencions als sindicats, amb promeses de millores en Educació que mai veiem, i sempre donen el què creuen a un sector minoritari i així sobornen a la majoria. És necessària la reflexió col·lectiva per part de tot l’estudiantat, si ens tanquem en les nostres assemblees en els nostres espais, quedem delimitats a què no sapiguen què hi som treballant per una resposta alternativa a la què ens volen obligar a seguir.

Són moltes les causes què han anat fracturant el moviment estudiantil pròpiament reivindicatiu, però açò no vol dir què no hi haja cap assemblea o sindicat què, davant totes aquestes contres, continue tenint clar què sense cap acció ni mètodes de protesta no anem a conseguir una educació pública i gratuita per a tothom, ja què és un dret què totes tenim, i què ens estàn arrebatant. Per tant, seguim i seguirem treballant per fer realitat els nostres objectius.

Amb aquest text he tractar de visibilitzar els principals punts què pense han afectat al moviment estudiantil valencià pròpiament dit, he proposat un canvi de mentalitat evident, què tothom deuríem de realitzar, ja què el moviment apareix quan les estudiants volen què hi aparega. No hem d’esperar a què sorgisca una nova reforma en Educació per a sortir als carrers. Tots tenim familiars, amics, coneguts, gent que ho està passant mal, és el capitalisme arraigat en el nostre model de consum el què determina tots els aspectes socials: l’educatiu, el polític, l’econòmic, desinteressar-se per aquestes coses és un error fatal del qual hem de extrau-re’n alguna cosa nova, què ens facil·lite la lluita contra la explotació. La mil·litància política fa molta por, però si no ens animem a ser partíceps de projectes comuns, oberts i horitzontals, de res en serveix formar-nos a com individus. Els canvis es consegueixen treballant per ells, no esperant què vinguen sols, perque mai arriven.

Treball fet per el company I.B.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s